2006-09-13T07:52:00.000Z

Les primeres notícies de l'existència del Mas daten de 1 .646, quan pertanyia administrativament a la Vereda d'Alcanyís i comptava amb una població de 20 focs que multiplicant per aproximadament per 4,5 habitants per foc tenim que l’habitaven uns 90 veïns.

A començament del segle XVIII va patir, com totes les viles del Matarranya, la guerra de Successió a la Corona Espanyola, especialment tràgica per a estes terres, la qual cosa fa baixar ràpidament la demografia. El 1.717, només acabada la guerra, el número d'habitants s'havia reduït a 19 veïns. Després de la reforma administrativa borbònica (1.711) el Mas va quedar inclòs al Corregiment d'Alcanyís fins al 1.833.

Al cens de Floridablanca que data del segle XVIII —cap al 1.787— el Mas enregistrava una demografia relativament important: 121 habitants, no obstant això, molt inferior a les veïnes poblacions de Valljunquera 758 hab. i a la Vall del Tormo 473 hab. En este cens es fa referència al seu veïnat integrat per un tinent de capellà, un sagristà, 19 llauradors, 2 jornalers, un artesà i un criat. Com en tota la comarca l’agricultura era la principal activitat econòmica del Mas í el llaurador el personatge per excel·lència, d’aquí possiblement deriva la seua toponímia. Per tot això pareix bastant lògic el creixement demogràfic d'esta «aldea» —com la denomina el cens de Floridablanca— una vegada acabada la guerra de Successió, com va passar a tota la comarca, començaren a construir-se gran quantitat de masos; l’agricultura avançà moltíssim, millorant la producció i desermant terres abans improductives.

El 1.834 el Mas apareix com un municipi independent amb Ajuntament propi —encara avui els habitants de la Vall recorden que estava situat entre el carrer Major i el Cobert—. Al voltant de 1.840, segons Madoz, vint cases formaven el nucli urbà, carrers plans i ben empedrats, eclesiàsticament depenia de la Vall del Tormo. Produïa molt oli i un poc de blat, ordi, vi, llavors i tenia un molí d’oli i alguns telers de lli. La població era de 70 habitants. El seu terme municipal limitava: al nord Massalió, a l'est la Vall del Tormo, al sud la Freixneda i la Vall i a l'oest Valljunquera. El 1.845 el Mas perdia la seua independència i quedava annexionat per a sempre com a barri de! municipi de Valljunquera.

A l'inici del segle XX —1.910 i 1.930— la seua demografia es manté: 67 i 56 veïns que habitaven 25 i 23 cases respectivament. Cap al 1.914-1.915 el religiós valldalgorfà José Pellicer, rector del Mas, va donar classes habilitant la casa parroquial situada enfront de l’església. L’escola de seguida va ser coneguda a tot el Baix Aragó, molts van ser els alumnes que hi anaren a perfeccionar els seus estudis. L’escola tenia internat per a uns 30 estudiants per a poder quedar-se els alumnes que eren de fora; cal dir que predominaven lògicament els que venien de prop, sobretot de la Vall del Tormo, Valljunquera i Valldalgorfa. José Pellicer, a més de ser un excel·lent pedagog, va ser un gran aficionat a l’arqueologia, disciplina en expansió en aquells moments a tot el Baix Aragó —recordem a Joan Cabré a Calaceit, Pérez Temprado a Massalió i Maties Pallarés a Pena-roja com a més importants— excavant parcialment, ajudat pels seus alumnes, el jaciment ibèric del Castellar, situat damunt d’un tossalet a 1'oest del Mas, no massa lluny de l'estació de ferrocarril de Valljunquera, segons dóna referència l’Anuari de l'lnstítut d'Estudis Catalans 1.915-1.919. El 1.931, en proclamar-se la República, l’escola dixa de funcionar i mossèn José Pellicer se’n va anar a viure a Valldalgorfa, el 1.936 morí tràgicament assassinat. Fa uns quants anys els exalumnes del rector van dedicar-li una placa commemorativa d’agraïment al mestre.

Encara que, com ja hem dit abans, el Mas va estar annexionat administrativament a Valljunquera, hi havia un alcalde «pedáneo», la gent encara recorda l’edifici de Casa de la Vila i la presó, no obstant, per votar en arribar les eleccions un cotxe portava els seus habitants a Vall¡unquera per exercir el dret d’elegir els governants. Els dos últims alcaldes van ser Eugenio Puyo ¡ Benigno Serrano.

La decadència de la vila la va portar la Guerra Civil. Cap al 1.938 hi havia a la població un destacament militar i una de les accions de guerra més importants es va produir el mes de marc d'este mateix any a l’estació de Valljunquera. Els republicans es van fer forts al Mas i els nacionals a les Ventes de Valldalgorfa, per això la població va ser molt castigada pel bombardeig i les edificacions van quedar molt malmeses, la qual cosa va fer que gran part dels seus pobladors hagueren de plantejar-se la possibilitat de dixar el poble en finalitzar la guerra. Quan el Mas va caure en mans dels nacionals s’hi va quedar un destacament d’alemanys a la Valleta de Rullo bastant de temps.

A la dècada dels 40 ja només 6 cases estaven ocupades, 27 veïns en total —el Mas havia perdut el 50 % de la demografia en només 10 anys—. Deu anys més tard —1.950— dos noves cases són abandonades i es per-den 9 habitants —ara 4 cases i 16 veïns—. A poc a poc, a conseqüència de l'escassa població per la falta de serveis municipals bàsics —sanitat i ensenyament principalment— i de l’emigració derivada de la guerra que va ser molt important a tota la comarca del Matarranya, els pocs habitants van anar dixant el Mas. L’última família que vivia al Cobert, la família Serrano Fuster formada pel matrimoni i una filla, ho va fer el 1.962 traslladant-se definitivament a la veïna vila de Valljunquera.

Lo Mas del Llaurador, un poble abandonat